Tèxtes del talhièr de genièr

Tèxtes del talhièr de genièr

Un fotut mèrle : (Sèrgi)
Avetz remarcat que quand se ditz de qualqu’un qu’es un fotut mèrle, se parla de qualqu’un que de còps balha pas enveja de rire. Es justament çò que se disiá de Vincenç dins aquel barri de la ciutat ont s’èra installat qualques meses de per abans. S’exprimissiá pauc, aviá l’aire absent, paucparla, la preséncia dels autres l’interessava pas gaire. Se dirà d’el, a la fin de sa corta vida, qu’èra mentalament instable. De son enfança, gardava aquel aire seriós, silenciós, pensatiu. Coma li èra dificil de se desfar de las convencions de son mièg social, coma li èra impossible de menar una existéncia normala, son sol escampa èra la pintura.
Pintrar, pintrar encara, pintrar freneticament. Per se renovelar, se melhorar, se perfeccionar. Pintrar! L’empachar de pintrar seriá estat l’empachar de respirar, l’estofar, li voidar sa sola possibilitat de viure. Aviá ensajat de regropar d’autres passionats coma el, a l’entorn d’el, mas la passion aquò acaba per vos decebre o vos devorar.

Qué es çò que li demorava alara ? …
L’absinti e la recèrca del lum. A ne venir fòl. Lo lum per esclarir son arma escura. Qualque temps abans que partisca, l’embarraràn d’ofici a l’asil. Coma se avián volgut alunhar la preséncia d’un sacre marrit fotut mèrle, d’un fotut marrit còrb. Justament, abans de partir, ne pintrarà d’aucèls dins un camp de blats, fotuts aucèls, estranhs, misterioses, geinants, que rejonhon çò qu’obsèrvan amb una plena percepcion de çò qu’aquò lor va procurar.
Longtemps après sa mòrt, quand serà, comol d’injustícia, reconegut coma l’un dels mai qualificats, l’un dels mai prodigioses, l’un dels mai grands senon lo mai grand pintre d’aquel mond, qualqu’un dirà d’el : « Coneissi pas un motiu qu’ajatz pintrat pel qual se reconeis pas l’òme qu’èretz ».
Degun a pas vertadièrament conegut Vincenç. Aquel fotut mèrle viviá en gàbia, una gàbia d’ont agachava lo mond sens i poder accedir. Aquel fotut mèrle, se podiá pas encontrar que dins sas telas, perque es aquí solament que podiá viure e prene la volada.


Filosofia del Collectiu (Cristina)
Goteta se sent perduda,
Dins Mar Granda.
Se sarra de sas amigas.
Amassa seràn mai fòrtas.
E pojan, pojan, pojan…
Fins al cèl ?
Non, sonque a la cresta,
D’una èrsa grandarassa.
Servisson de sautador
Per un ersaire de vela !

Gran de sable maurèl,
Triste de solesa,
Se sarra prèp d’una rasiga magra,
Qu’a besonh d’ajuda per s’enrasigar.
Sonan goteta de nivol blava.
E pauc a cha pauc,
(Mas aquò pren de temps,)
N’arriban d’autres qu’aprodèlan.
Lo solelh fa sa part.
La pluèja lo demai.
De jorns, de meses, d’annadas passan.
Mas, un jorn, la palma,
Espelirà !

E nosautres :
Gotetas e granas soletas.
Individualas.
Qué podèm ?
Mas, se Collectiu fasem,
Un jorn,
Ensem,
I arribarem !


« Collectiu » e « far l’uèlh de pofre »
Escritura collectiva (Josie)
Lo Fogal Renat Trial, associacion de mon vilatge d’Aubaï, compòrta un desenat de seccions, dont un talhièr d’escritura.
Just abans la Covid, aquel talhièr a escrich collectivament tres libres, tòm un « Mistèri al presbitèri » paregut en 2017, tòm dos « res a veire al lavador » paregut en 2018, tòm tres « Malentendut al castèl » paregut en 2019.
D’aquela escritura collectiva, son nascuts aqueles libres que contan las enquèstas, de dos personatges Népomucène policièr poèta e Rosemonde son amorosa.
Mirelha, Miquelina, Domenge, Joan, an imaginat d’intrigas policièras e de las aventuras trepidantas, subretot a Aubaï, mas tanben dins d’autres luòcs.
Los escrivans se retrobavan cada divendres d’aprèp miègjorn a l’entorn d’una taula, per charrar de las situacions, de las enigmas, e de l’evolucion dels personatges.
Aqueles dos eròis portats per una escritura originala e inventiva, nos estonan per lors dinamismes e lors avisaments.
A mesura que passavan las setmanas, los meses, l’istòria a pres forma, los personatges plan plantats dins lo decòr, las situacions mai o mens delirantas e elaboradas.
Cadun i anava de son idèa, mai o mens coërenta, mai totjorn comentada, remanejada, retenguda o pas.
Quatre mans, quatre cervèls, uèit uèlhs que fasián pas l’uèlh de pofre, mas a contrari en acòrdi perfièch.
Aquel trabalh collectiu es una granda capitada, los nombroses lectors n’atèstan.


Laisser un commentaire

Votre adresse e-mail ne sera pas publiée. Les champs obligatoires sont indiqués avec *

2 × 2 =