Tèxtes de decembre
Lo mot : Fòto
La fòto (Sèrgi)
A qué pensava en agachant sa femna sus la fòto? Que l’aviá aimada totalament, absoludament, fòlament.
E qu’aquel amor, o viviá sol d’ara enlà. Void, desèrt, sens escambi possible. Lo contrast èra sasissent entre aquel moment de bonaür total sus la fòto amb lo risolet de sa benaimada e la tristesa desgostada qu’esprovava en se disent qu’aquel temps tornariá pas jamai pus, aquel temps aviá definitivament desaparegut. Agachava la fòto en esprovant dos sentiments. Renegava la vida que li aviá représ aquel amor. Mas en cabussant dins l’agach de Maria, se podiá pas empachar de se dire que, ça que la, çò qu’aviá viscut amb ela èra tan fòrt, tant intens, tan calorós qu’aquò seriá estat un pecat, una fauta tragica de pas o viure. Aquela fòto li tornava un sentiment dolorós qu’èra pas mai aquí e lo sentiment benfasent que la podiá encara aimar. Èra pas aquí l’essencial ? Esser capable d’aimar encara…
Fòto que torna (Cristina)
« Fòto que torna,
Istòria amagada,
Passat que raja. » (Aïco)
Se dobtava pas la Monica, lo jorn ont convidèt la maire al restaurant, qu’un jorn, aqueste bon moment partejat a quatre, rajariá talament tristament.
Aviá convidat quatre personas de sa familha, ela, son fraire, son òme, e la maire que festejava sos ochanta ans.
Lo fraire de la Monica, que veniá de far cinquanta ans, èra grèvament malaut. Es el que moriguèt lo primièr. Puèi, son òme, fa tres ans. Puèi, la maire, a mai de nonantas ans, fa dos ans, ara.
Sus la fòto, son sonque doas : la maire e la filha. Son assetadas a la taula per quatre.
Sus la toalha blanca, un veire de vin blanc, e dels bons.
Sus la fòta la Monica es bruneta e la maire a lo pel blanc.
Ara, es ela, la Monica qu’a blanquejat.
Es un pauc trista la vista d’aquesta fòto, que rajèt sul pic, d’un veire grand redond, sus una laissa de la sala de manjar…
Mas çò mai important es que representa lo remembre d’un plan bon moment partejat !
Fòto (Josie)
De còps, sols los sovenirs d’una vida plan emplida
Desvelan de moments de plaser e de bonur
Joiosament sens artifici ni dissimulacion
Los sorires e las jòias se mesclan et s entremesclan
De còps, solas las relíquias recaptadas dins un album
D’un èstre partit dins las nívols blancas
Memòria dels tempses uróses e arropits
Gardan per jamai lo contorn de las caras, al fil dels ans
De còps, sola la pòrta dobèrta sul passat
Quand la memòria flaqueja e se desfilfra
Dins la bruma opaca d’un cervèl
Esclaira las implacabas tenèbras
De còps, solas las evocacions del periòde agitat
Encasquetats, en tenguda militara, l’agach voide e trist
Aqueles peluts, davant lor barracament sinistre
Amagan lor languison e lor torment
Ara solament la tecnologia novèla
Apòrta aquel plaser novèl e intens
De colleccionar de milièrs d’imatges
Plan recaptats dins una aplicacion mas lèu oblidats