Lo mòt d’octobre « Velhòla/velhosa »

Lo mòt d’octobre « Velhòla/velhosa »

La lutzina (Cristina)

Pichona lutzina,
Trauca l’escurina.

Alunha la paur,
Quand l’enfanton,
Sarra l’orseton,
Contra son còr.

Coma luseta,
Dins l’escur,
Parteja son lum.

Lun’ amagada ? 
Es a paupas,
Que la cercam,
La velhòla.


Velhosa (Florença)

Es una nuèch escura
dura e pesuga
fa un momenton qu’aquò dura

Cada jorn es pièger 
l’escuritat envolopa tot
amortís lo cant

La lutz a desaparegut darrièr 
las nívols conflats de pluèja
d’aiga e de misèria 

L’auratge torna, vira
e fin finala prigola,
clantís, envasís tot l’espaci

Se pòt pas mai ausir
lo cant de la vida
lo sarrabastal engolís tot

Ont es la velhosa 
la lutz debila, trebolanta
que me tranquillizava nena?

Mos parents son
pas mai alentorn
e ai pas fisança en degun

Alara quin va l’alucar
per m’ajudar a tornar
viure la calm?

Sus mon camin,
me calguèt de temps
per comprendre
que degun va fretar l’alumeta 

La lutz es dins mon còr 
aquesta descobèrta
me prenguèt d’annadas

Uèi sabi veire la lutz
de còps furtivament
de còps mai longtemps

Es pas aisit
un òbra de cada jorn
esfòrç necessari e salutari

Per tornar viure la vida
de nauts e de basses
de sorires e d’espèrs. 


Velhosa (Magui)

Rosa n’en podiá pas pus. La jornada a l’espital èra estada intensa !

        Ara èra sens fòrça, sens enveja, sens vam. Aluquèt la lampa crocada a la paret. Prenguèt un libre a l’azard e s’afalèt sul canapè. Amb voluptat, ajustèt la vana sus sas espatlas.

         Lèu l’istòria la prenguèt e la menèt dins un pays de nèu e de fred. Los paisans, vigoroses e corajoses demoravan de longs meses sens sortir de l’ostal. Ges de ràdio, ges de television, ges de tela. Legissián, legissián e legissián encara, a la sola lutz d’una marrida velhosa. Consí poiriái viure atal ? Se pensèt Rosa. 

        Un can udolèt sus la plaça del vilatge. Rosa badalhèt e s’estirèt. Lo libre limpèt  e coma ensajava de lo reténer, una carta i demorèt dins las mans. Èra una carta postala de las annadas setanta, representava una polida lampa de cabeç coma se disiá alara d’una velhosa. Èra son amiga que li aviá fach present d’aquel libre. Rosa, se remembrèt  tristament la cara risolièra de sa paura amiga qu’èra partida tan jove. Rosa barrèt los uòlhs e tombèt de la sòm.

        La velhosa crocada a la parèt demorèt atubada tota la nuèit !

Laisser un commentaire

Votre adresse e-mail ne sera pas publiée. Les champs obligatoires sont indiqués avec *

14 − trois =