Los tèxts del talhièr de març
PRINTEMPS (Calheta)
Lo vent careça lo borron,
La passarina e lo quinçon,
Lo parpalhon pren son envòl
Dins lo jardin, tot farivòl
La pimparela va florir
D’aicí, d’ailà dins lo jardin
Lo formiguièr se desrevelha
Per s’enanar dins la fresquièra
La prima arriba dapasset,
I cal anar tot plan planet !
Que se lo març vòl maiejar
Lo mes de mai va marcejar !
Formiguièr (Josie)
Lo quartièr de « La Defensa » mòstra ufanosament sas torres quilhadas, e aimi particularament, la mai celèbra « La Granda Arca », que se situa exactament dins l’ais de l’Arc de Triomf ».
Çò que mai me trucava, quand anavi dins aqueste quartièr, es tot aquel monde que, sus lo pòrge, s’ignòran completament, obnubilats que son per lors afars, lor darrièra amassada.
D’en naut de la torre mai granda, m’imagini veire totes aqueles òmes e femnas bolegant coma dins un « formiguièr ».
Aqueles milièrs d’individús comunican entre eles unicament pel trabalh, foncionan ensemble pel desvolopament de lor societat, an lor pròpria organizacion sociala.
Dins aquel quartièr, lo formiguièr o puslèu, las torres grandassas, paran las formigas microscopicas de doas patas, caduna avent son ròtle, aportant sa contribucion a la colonia.
Dins la celèbra faula « la cigala e la formiga », la formiga es una trabalhaira, exactament coma nòstras formigas de doas patas, mas pas de cigala a l’orizont, pas d’artista ni de boèmi, pas de pigre, qu’ an « de mèl en boca »
Sola diferéncia amb un vertadièr formiguièr aqueste en fin de jornada, se voida, abandonat fins a l’endeman matin, malgrat qualques immòbles dedicats a l’abitacion.
Los cal veire se dirigir jos la tèrra, vèrs los transpòrts en comuns, aqueles marchan lèu, corron, se butassan, un vertadièr « formiguièr ».
Sas torres illuminadas tota la nuèch, vesedoiras de luènh, espèran los innombrables trabalhaires que tornaràn l’endeman, que de mai, sortiràn de jos la tèrra, en se despachant sens far atencion als autres.
Immens formiguièr anonim aquel quartièr !
Lo formiguièr (Cristina)
-« Saique, n’ai vist passar d’escolans dempuèi tant d’annadas.
Es totjorn lo metèis ritual. Los plors de la dintrada, puèi los jòcs, los rires, las casudas, las garrolhas, las reconciliacions, e puèi l’ora de la fin de la recreacion !
Chut ! Sens bruch, se’n van e ièu pòdi tornar a ma medidacion d’arbre d’escòla de pichons.
E tornamai es l’ora del grand rambalh.
De còps me demandi cossi fan los regents per endurar tant de decibèls !
Mas fuèlhas ne son totas destimborladas. Me cal mièja oreta per lor tornar trobar un aspècte apagat, coma un arbre de jardin japonès.
Los regents, que son dos, discutisson totjorn en naut de la cor, e veson pas tròp çò que se debana en bas. Tot aquò finirà mal. Me fau de lagui per eles e per ieu. I a de jòcs que m’agradan pas gaire !
Jògan a las pichonas veituras. Aquò rai ! Mas, son a fargar de parcatges e de pertuses en dejós del quitram…Pel moment se vei pas tròp. La crosta ten lo còp…mas fins a quand ?
E a cada recreacion cavan un pauc mai. Fan pas de bruch, se carpinhan pas pus, tot lo mond es content…mas ieu me fau de lagui e pòdi pas res dire !
E un dimècres, quand l’òme de servici venguèt per quitar las fuèlhas de la davalada, pauc se’n manquèt que davalèsse dins lo tunèl ! Èra pas tròp prigond mas talament long que la crosta del quitram petèt sus mai d’un mètre carrat : una vertadièra formiguièra !
Lo conse venguèt, e lo lendeman sabi pas tròp çò que diguèt als regents, mas a la recreacion i aviá pas pus las pichonas veituras dins lo formiguièr !
Lo Ròse (Florença)
Un còp èra un cagaròl ròse pichòt, pichonèl o mai minuscul e çaquelà gròs, gròssas e mai : enòrme. De fach la talha depend de qui agacha lo Ròse…
Quand passa a costat de Mimi la formiga, ela fugís en direccion de la formiguièra tan lèu que lo li permeton sas patas. Ela se sentís minuscula a costat d’aqueste monstre enòrme qu’espotís tot sus son camin.
E quand un cagaròl passa prèp d’una galina, sos minutas son contadas… Pr’amor tot lo mond sap que las galinas se congostan amb los cagaròls doncas evitan de passar dins un galinièr, mas per lo Ròse, es lo camin lo mai cortet per anar dins l’òrt. Degun lo vei pas tant es minuscul e sa color l’escond fòrça sus la tèrra rosenca del luòc.
Quand a passat la cledissa es lo paradís. L’òrt es clafit de fuèlhas verdas e tendras. E lo Ròse se bota a manjar. L’ortalièr a fach l’autre jorn un semenat d’ensaladas. Son totas alinhadas, verdas e gostosas. Lo Ròse comença de manjar a la debuta del reng e manja que manjaràs.
A un momenton sentís una preséncia darrièr èl, i a un òme qu’agacha, l’a vist o pas ? L’uèlh es terrible, la man prèsta a l’agantar.
Alara comença a parlar, lo merceja d’aver plantat de bonas causas dins son òrt, se pausa pas la question si l’òme l’ausís o pas, a de mèl dins la bota per li dire tot lo ben que pensa de la mangisca. L’òme sembla trantalhar un pauc e de subte crac, lo Ròse s’envòla sens alas e zo ! Dins una bóista amb d’autres cagaròls. Los colegas començan de bavar, de gemegar e fin finala i a un crit «De segur anam acabar dins lo galinièr !»